De la quietud de les coses. Josep Vives Campomar

De la quietud de les coses. Josep Vives Campomar

D’un pintor reconegut se’n pressuposa una trajectòria farcida d’exposicions i premis, una presència significativa en museus i col·leccions d’art, i una evolució estilística i conceptual més o menys evident, si no trencadora. La visibilitat i la mateixa gestió de la seva carrera professional és avui per a molts pintors condició sine qua non per poder fer-se un lloc en el panorama artístic local, nacional i internacional.

Pepe Vives n’és l’excepció. Les seves exposicions han estat escasses, no ha format part activa de la vida social i cultural de Menorca i l’evolució de la seva obra sembla a primer cop d’ull imperceptible. La seva producció no ens ha regalat focs d’artifici ni sorpreses, tan sols el delit d’una contemplació pausada, íntima. Igual que els pintors orientals, s’ha mantingut fidel a l’essencial i a l’essència del seu ésser, però no immòbil, com alguns podrien pensar.

Compta amb un nodrit nombre de destacades veus de la crítica que ens han ajudat a apreciar la seva valuosa contribució a la història de l’art menorquí. Sortosament dues veus ens acompanyen: Valeriano Bozal, amb el text del catàleg, i Guillem Frontera, present en el vídeo de l’exposició. És a més a més aquest darrer el germen d’aquesta retrospectiva, una llavor que feliçment ha germinat i que ens permet gaudir dels darrers tretze anys de la seva pintura sota l’aixopluc del Consell Insular de Menorca. Però en Pepe Vives, com a pintor de culte què és, també té admiradors entre els seus col·legues, especialment entre els que entenen la pintura com un camí de recerca de la transcendència, la que fa visible l’invisible. Josep Serra Llimona, Francesc Artigau, Miquel Vilà, Xavier Serra de Rivera o Matías Quetglas són alguns dels admiradors amb què compta, pintors de llarga i sòlida trajectòria, reconeguts arreu. Per tal que l’espectador pugui copsar la importància de Pepe Vives en la pintura actual s’ha volgut donar veu a alguns d’ells a través del vídeo de l’exposició. «Vener la seva forma d’entendre el món, la seva forma de vida, els seus gests preciosos…» ens confessa en aquest vídeo Emili de Balanzó, gran amic i defensor del nostre pintor.

Deia Ramón Gaya: «Perquè ser artista no és oficiar, sinó creure… El gran art no és mai un problema, sinó un destí». En Pepe és un pintor de conviccions profundes, que viu la pintura com un destí. Podríem dir que va néixer pintor. Però aquest destí és també una penitència. Pintar és per a ell dubtar, patir, construir per després destruir, somatitzar el dolor d’una lluita que sap perduda en tant que difícilment arribarem a sentir les veus remotes de les seves fruites i objectes, com deia Giorgio de Chirico en relació amb la meta de l’art. L’obra de Vives Campomar no deixa de ser un diàleg amb la mort, car el bodegó, en la seva quietud i silenci, en el seu ordre i la seva estabilitat, ens remet a l’etern, a la perennitat. Les seves magranes, codonys, prunes i raïms eixarreïts, els diaris i llibres vells, les gerres de zenc i coure colpejades, ens parlen de la fugacitat del temps i d’una vida caduca que el pintor sembla haver petrificat, congelat, en un temps i un món que és i no és el nostre. La vida de tots ells rau en la seva densitat, el seu pes i l'»obstinada presència» de la qual ens parla Valeriano Bozal. Una presència silenciosa on cada cosa ocupa el lloc que li correspon, aquell en el qual la seva existència se’ns desvela i ens interpel·la abans de passar a l’oblit. Molt encertadament els anglosaxons anomenen els bodegons still life, mentre que els alemanys utilitzen el terme stilleben, ‘vides quietes’.

En l’elecció dels objectes i la seva reiteració Vives Campomar ens mostra un tret caracterial que és definitori de la seva personalitat: la humilitat. Sabent-se un artista a contracorrent, conscient del caràcter marginal de la pintura en el panorama actual de l’art, accepta humilment el seu destí i tria tant objectes quotidians com fruites i verdures per reivindicar LA PINTURA i alliberar-se del fantasma de la narrativitat, pròpia de la literatura. Els bòtils, gerres i melicotons es mostren tal com són, humils, senzills, quotidians, sabedors d’una vida perenne, i amb ells l’autor expressa els seus desitjos i pors, i una realitat en la qual ens convida a participar. Sabut és que no és possible objectivar la realitat. Aquesta no és la que veiem, ja que és la llum la que ens deixa veure-hi. Hi ha tantes realitats com persones i infinites percepcions d’ella. La cadira de boga de Vincent Van Gogh és la que ell va veure i pintar, per això ens interessa, per la seva peculiaritat. També Magritte ens alerta dels perills de la percepció quan sota una pipa pintada escriu: «Ceci n’est pas une pipe». És en el gènere dels bodegons on la pintura ha trobat el camp de batalla més fructífer per reflexionar sobre la matèria, la percepció i els sentits, tot i que fins ben avançat el segle xviii els bodegonistes eren menystinguts. Fins i tot Denis Diderot s’havia de justificar per la seva admiració a Jean Siméon Chardin! Amb les avantguardes del segle xx, però, aquesta paradoxal humilitat esdevindrà el millor pretext per fer del bodegó el gènere més representatiu d’aquell segle.

En aquests mons en descomposició, inerts, la llum té un caire metafísic que l’acosta als pintors italians Filippo De Pisis, Giorgio Morandi o Giorgio de Chirico. Pepe Vives, que pateix de fotofòbia, pinta cada matí en el seu estudi amb llum de nord, una llum constant i tamisada. Aquesta llum incideix damunt gerres de zenc, xocolateres de coure, draps o papers en el seu estat natural, fruit de la seva perllongada exposició a la intempèrie, i per tant bruts. Acostumats com estam a occident a cercar la bellesa en la lluentor, el nostre autor s’acosta a orient, on la petjada del temps en la superfície de les coses, l’ennegriment dels metalls i la brutor són ingredients del bell. Així, mentre la llum rebota en el metall polit, en els objectes ennegrits dels seus quadres la llum és absorbida i n’augmenta la materialitat, la densitat.

Pepe Vives ho veu tot pictòricament, sense distingir vida i pintura. Els motius neixen d’un coup de foudre (enamorament) que l’incita a pintar aquell objecte, que després tindrà o no una centralitat en la composició. Mitjançant una tècnica hereva dels pintors venecians que tant admira (Tiziano, Veronese, Tintoretto…), Vives Campomar pinta del natural, perquè, com deia Caravaggio, no hi ha altre mestre que el model. La seva pintura està feta de color, llum i pasta, aquesta darrera aplicada generosament, obsessivament. Els dits, el pinzell, l’espàtula són emprats dia rere dia per aconseguir que aquell to, aquella pinzellada, tengui existència pròpia i funcioni per ella mateixa alhora que en relació amb la resta. Hi ha en la seva pintura un progressiu despullament per explicar la realitat de forma substantiva, eliminant els adjectius, el pintoresc, l’artifici. El contorn de les coses és irregular i la pinzellada espasmòdica, al·ludint al motiu més que descrivint-lo. La seva és doncs una evolució tècnica, no estilística, i és per això que tot i semblar que hi ha reiteració en el tema (les mateixes gerres, fruites o papers una vegada i una altra) el quadre no és mai igual, de la mateixa manera que cada dia veiem el nostre món de distinta manera. Si no ens podem banyar dues vegades al mateix riu, com deia Heràclit, no es pot pintar dues vegades el mateix quadre.

L’exposició «De la quietud de les coses. Josep Vives Campomar» està formada per bodegons, bodegons amb paisatge, i marines, així com per gravats a l’aiguafort.

Els bodegons ens remeten al caràcter moral de les vanitas pròpies de la pintura espanyola del segle xvii quant a reflexió sobre la mort, en contraposició amb els bodegons de cacera, flors i fruites fresques apareguts amb Juan de Arellano a final del mateix segle. Aquests, més propers al decoratiu i relatius a l’ostentació i riquesa, tenen l’origen en els xenia de la Grècia clàssica, ofrenes alimentàries als visitants i hostes que passaren del real al pintat en els espais que avui denominam rebedors. Pepe Vives situa els objectes sobre la superfície de la taula en un únic pla pictòric, de forma que elimina tota fuga o perspectiva. En posar-los en primer terme ens obliga a concentrar l’atenció en ells, en la seva immobilitat, en la seva presència i en les relacions que s’estableixen entre un i altre. Colors, textures, tons, dialoguen banyats per la llum del nord que entra per l’única finestra de l’estudi oberta al món exterior.

Quan darrere dels bodegons l’autor pinta un paisatge, sovint el port de Maó, contraposa l’immobilisme de les seves «vides silencioses» (Giorgio de Chirico) al dinamisme propi del paisatge, aquest com a expressió del moviment incessant de la mar i la natura. L’ordre del representat en primer pla contrasta amb la vida que hi ha darrere, i la vida, per contraposició a la mort, és desordre. Un desordre que se’m fa inevitable relacionar amb l’hàbitat de Pepe Vives, envoltat de mobles atrotinats, un parquet desfet i un estat semiruïnós de la casa. Si la vida és desordre, en Pepe és un vitalista de dalt de tot que reflexiona amb les seves natures inerts sobre la mort, aquesta que ens acompanya en el riu de l’existència.

Però Josep Vives Campomar no seria ell sense el gravat a l’aiguafort. Cada capvespre ratlla, esborra i ratlla la planxa de metall amb la qual estamparà un nou gravat en el tòrcul que el seu estimat amic i pintor Rafel Vidal té al soterrani de casa seva. Gravar és per a Pepe Vives entrar en un món màgic, ple de sorpreses, on troba l’assossegament i la pau que no troba en la pintura, que és lluita, patiment, tragèdia. En els gravats, en blanc i negre, els mateixos bodegons pintats adquireixen una dimensió nova, més pausada, més reflexiva, més atmosfèrica.

«De la quietud de les coses. Josep Vives Campomar» ens presenta l’obra creada des de l’any 2005. En aquests darrers tretze anys l’autor ha continuat aprofundint en la pintura i ha arribat a excel·lir-hi i a dignificar-la com en el seu moment van fer els seus referents. Aïllat, solitari, batallant amb les seves pors i angoixes, entre moixos, tubs d’oli, llibres exquisits, mobles atrotinats, els seus adorats nets a tocar i el port de Maó als peus, Pepe Vives contempla un món del qual no se sent part però que el necessita.



Utilizamos cookies propias y de terceros para mejorar nuestros servicios. Si continuas utilizando este sitio aceptas su uso. más información

Los ajustes de cookies de esta web están configurados para "permitir cookies" y así ofrecerte la mejor experiencia de navegación posible. Si sigues utilizando esta web sin cambiar tus ajustes de cookies o haces clic en "Aceptar" estarás dando tu consentimiento a esto.

Cerrar