Toni Vidal – Llum, vida i silenci
897
post-template-default,single,single-post,postid-897,single-format-standard,bridge-core-2.6.3,qode-page-transition-enabled,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-24.8,qode-theme-bridge,disabled_footer_top,disabled_footer_bottom,qode-wpml-enabled,wpb-js-composer js-comp-ver-6.5.0,vc_responsive

Toni Vidal – Llum, vida i silenci

Toni Vidal – Llum, vida i silenci

Cinc petits moixos de fusta policromada i un poliol que corre en donar-li corda, m’acompanyen mentre escric aquestes paraules entorn Toni Vidal (Es Castell, 1934). Rebudes com a obsequi en les diverses vistes que li vaig fer al seu pis de Barcelona i a la seva casa d’Es Castell em transporten a un món en el qual les coses petites prenen una dimensió universal i un significat distint. En una ocasió en Toni va treure de la seva butxaca tres petits macs de la mar, dels que no es separa, per a cridar-me l’atenció sobre la bellesa de món. Va ser llavors quan vaig copsar el perquè del seu treball i la seva profunditat. En un món en què l’art, i la fotografia, està sovint més interessat a qüestionar la nostra percepció de la realitat mitjançant malabarismes intel·lectuals i propostes confuses, en Toni Vidal ens proposa un art fonamentat en la veritat, l’emoció i la sinceritat.

L’exposició antològica organitzada pel Consell Insular de Menorca coincideix amb el cinquantè aniversari de la seva primera exposició a una sala d’art, la Sala Aixelà de Barcelona, el 1968. Des de llavors Toni Vidal ha treballat incansablement, silenciosament, aïlladament, en un camí que l’ha dut a crear un arxiu fotogràfic de milers d’imatges, moltes de les quals romanen encara en la foscor com a negatius. En aquesta exposició una petita part ha vist la llum després d’haver estat concebudes fa desenes d’anys al costat d’altres ja prou conegudes i que són avui símbols encarnats, en paraules d’Arthur Danto. Són aquestes últimes, fotografies per molts conegudes d’una forta càrrega simbòlica on l’excel·lència es troba en el valor de les idees que encarnen i en les actituds que provoquen. Si bé l’obra d’en Toni Vidal és heterogènia, la naturalitat del seu art i els valors ètics i morals continguts en ella fan del seu conjunt un cos coherent i consistent, al marge de les modes i de les directrius que les autoritats fotogràfiques massa sovint han imposat.

Entesa doncs com a antològica, l’exposició vol oferir al visitant un recorregut per la seva trajectòria amb una selecció de les fotografies que millor transmeten l’esperit de cadascun dels temes que l’autor ha desenvolupat: retrats; consciència social (Homes/feina, Gas Maó i Espanya Industrial); Menorca; i esperit poètic. L’origen de tots ells el trobem però en la seva tasca com a retratista, que va dur a terme entre 1951 i 1967, a Es Castell, i que també és present a la mostra. Amb disset anys Toni Vidal, parent llunyà del fotògraf menorquí Llorenç Miquel, i amb l’assessorament d’en Pere Martorell, obrí un estudi fotogràfic al carrer Sant Ignasi. Amb una ampliadora ja antiga i un laboratori sense aigua corrent aprengué a revelar, a fer retocs de negatius, a positivar i a col·locar llums i clients per tal d’aconseguir el millor de cadascun. Tres grams d’etanol, cinc grams d’hidroquinona, vint-i-cinc de sulfit de sosa anhidre, trenta grams de carbonat de sosa potàssica, un gram de bromur i grans dosis de respecte cap al model van atraure centenars de soldats, dones, fiets, parelles, pagesos, pescadors i botiguers que preguntaven: ¿Y en esta cueva hacen esas fotos tan buenas?. Aquesta experiència va permetre a en Toni Vidal assolir el domini tècnic que després li facilità l’assoliment excels dels recursos de la llum.

Nascudes per a registrar els trets físics el 1854 amb André-Adolphe-Eugène Disdéri (1819 – 1889), les fotografies de carnet van evolucionar aviat cap al retrat com a gènere. També en Toni Vidal va sentir-se atret per les potencialitats d’aquest gènere i el 1970 l’autor va presentar l’exposició Artistes catalans contemporanis. S’iniciava un dels camins més fructífers de la seva producció. Des de l’admiració, el respecte i l’estimació, els retrats dels artistes, intel·lectuals, poetes, escriptors, monjos i exiliats que Toni Vidal ens ha deixat sorprenen per la seva complexitat psicològica, la seva minuciositat i la seva profunditat. El rostre és el mirall de l’ànima, o retratar és desemmascarar, deia Émile Zola. La capacitat de penetració de la càmera d’en Toni ens posa el descobert el dolor, el goig, la tristor, la força interior, la ironia de tots ells. Són especialment colpidores per la seva capacitat d’aprofundir en el personatge les fotografies de Josep Pla, Joan Fuster i Maria Aurèlia Campmany.

Els anys seixanta Toni Vidal va viure els símptomes d’una Menorca que començava a transformar-se socialment i econòmicament. L’equilibri entre el sector primari, secundari i terciari, anomenat la via menorquina del desenvolupament, aviat deixaria de ser una realitat. Els encàrrecs que Toni Vidal fotografiava eren sovint noves construccions, concebudes per a un turisme creixent. Això el va fer girar la càmera cap a una Menorca en perill de desaparició i a la que pocs prestaven atenció. Els paisatges i formes de vida d’aquella Menorca eren progressivament oblidats envers una Menorca que començava a explotar el turisme sota el lema “Isla blanca y azul”. Toni Vidal s’inicià així en el camí de la fotografia entesa com a document…i com a art. Si bé el seu primer impuls va ser deixar un registre d’allò que testimoniava, la sensibilitat amb la qual va saber captar la llum, les persones i els objectes han donat a la seva obra un valor artístic de primer ordre. Menorca, la fàbrica de gas Maó, Homes/feina, i l’Espanya Industrial, són avui extraordinaris exemples de com mitjançant el domini absolut del clarobscur i dels blancs i negres impossibles es poden donar nous significats a la realitat visual. Més enllà de la nostàlgia o melangia d’aquella Menorca ja desapareguda o d’aquelles feines d’antuvi, l’autor ens proposa una mirada distinta, transformant-la. Deia Roland Barthes en el llibre La càmera lúcida: «La fotografia només adquireix el seu valor ple amb la desaparició irreversible del referent, la mort del subjecte fotografiat o el pas del temps.»

És en aquest sentit que Toni Vidal esdevé un prescriptor de sentits i de significats. A les seves fotografies ens poden aproximar com a historiadors, antropòlegs, arquitectes, sociòlegs, geòlegs, biòlegs, cercadors de bellesa i emocions, esteticistes o exploradors dels secrets de la vida continguda en elles. Diu en Toni Vidal: «sigui fotografia, sigui escriptura, sigui musica, qualsevol intent d’explicar el que tenim a dintre o davant nostre s’ha de fer amb un domini tècnic impecable i una sensibilitat que sàpiga treure a la llum una part d’aquesta vida, energia.». Per a això les seves fotografies cal habitar-les, no visitar-les.

Davant d’un món ple de soroll i artificiositat en Toni Vidal ens convida al silenci. Hi ha en la seva fotografia la quietud d’un temps suspès que ens transporta a un present etern. Aquí rau la sensació de misteri que produeixen els horts de Sant Joan, el moll d’en Pons, les roques o les cebes. Com deia Maurice Maeterlinck  (1862-1949): «Ens pensem que hem descobert una cova secreta plena de tresors, i quan sortim a la llum del dia ens trobem pedres falses a les mans. I, amb tot, el tresor brilla encara en la foscor, immutable.» Cal doncs obrir els ulls i el cor ens diu Toni Vidal. És en les coses petites on està contingut l’univers i la seva bellesa. I Menorca, una petita illa de la mediterrània, feta de llum, vent i pedra, on mor la tramuntana, proveeix a l’autor d’una poètica visual construïda des de l’autenticitat i el silenci.

Cap al 1987 l’autor inicia un nou camí cap a la sintetització i l’essencialització del objecte fotografiat. Després de l’exposició Homes/feina, el 1983 a la Fundació Miró de Barcelona, on presenta dues-centes fotografies, el seu difícil encaix en el circuit expositiu es fa progressivament més evident. Prevaleixen les tesis d’una concepció de la fotografia marcadament conceptual que empeny a l’autor cap a l’autoaïllament. En resposta a això Toni Vidal ens sorprèn de nou redirigint l’objectiu de la seva Hasselblad cap a el més simple, el més auster, el més pobre: les roques i els vegetals. En ells hi descobrirà una bellesa que és manifestació pura de la bellesa de l’univers. A l’igual que els antics tenien a les pedres com a sagrades, també ell hi veu en elles el sagrat: «amb un gra d’arena n’hi ha prou per veure tot Menorca.» Introduint el color ens fa descobrir la riquesa infinita de les textures, formes, nervis, venes i capricis dels macs cantellejats per l’aigua i el vent…«els macs són fruits de la terra que la mar fa madurar.» No és el seu desig realitzar un exercici esteticista, un malabarisme intel·lectual o una dissecció de l’objecte retratat. «Tan sols mostrar la vida i presentar-la amb tota l’emoció possible.»

Diu Joan Oliver: «l’home que descobreix la pedra, que l’estima, que la pensa […] el poeta de la pedra.» I efectivament, Toni Vidal descobreix aquestes pedres, còdols, macs i roquissars per cridar-nos l’atenció sobre la bellesa i el sublim de les seves formes, colors i textures, com anys abans havien fet els pintors informalistes a França, Espanya i Alemanya i l’arte povera a Itàlia. Toni Vidal anirà més lluny però. A aquesta poètica visual, concebuda com una simfonia de colors i formes, hi posarà lletra, la lletra dels poetes que amb les seves paraules arribaran on la imatge no arriba acostant-nos a l’art total, aquell que Jean-Auguste-Dominique Ingres cercà amb el violí o Miquelangelo Buonarroti amb l’arquitectura. Els llibres Menorca tot just ahir (Triangle Postals, 1999), Roques de Menorca (Triangle Postals, 2005), i especialment Vestits de ceba (Triangle Postals, 2012), són en aquest sentit verdaderes joies s’inscriveixen en la categoria de llibre d’art, llibres per a ser llegits, contemplats i viscuts… objectes poètics. Les fotografies de les túniques que embolcallen les cebes, ens parlen, amb la seva fragilitat, com «cossos gràcils que dansen entre tuls» (Àngel Misfud). Ell, Joan Brossa, Joan Perucho, Pere Xerxa, Josep Palau i Fabre, Narcís Comadira, Antoni Moll Camps i molts d’altres formen una constel·lació de versos que magnifiquen la vida que Toni Vidal ens mostra amb veracitat, profunditat i tendresa. Com molt bé diu Susanna Rafart ell és el fotògraf més ben conegut dels poetes i el poeta menys conegut dels fotògrafs, en un constant exili interior que ens recorda el dels monjos de Montserrat per ell retratats.

Aquesta exposició antològica és un gran homenatge a Toni Vidal, però també a tots aquells poetes que amb la música de les seves paraules ens han acompanyat per aquests nous mons que Toni Vidal ens ha descobert. Vull agrair sincerament els versos que Margarita Ballester, José Corredor Matheos, Pere Gomila, Francesc Florit Nin i Sònia Moll han dedicat al nostre gran fotògraf del segle XX en aquest catàleg. És encoratjador veure que aquest Toni Vidal modest, solitari, compromès amb la humanitat, amant de tot el que ens envolta, fins i tot d’un gra d’arena o un bri d’herba, té tants amics que l’aprecien i l’estimen. I d’entre tots ells, Lucienne, que amb la seva llum ha il·luminat la vida d’en Toni nit i dia.

Toni Vidal, l’escriptor de la llum, el prescriptor de sentits, el descobridor de vides.

Carles Jiménez

13.1.2018

 

 



Utilizamos cookies propias y de terceros para mejorar nuestros servicios. Si continuas utilizando este sitio aceptas su uso. más información

Los ajustes de cookies de esta web están configurados para "permitir cookies" y así ofrecerte la mejor experiencia de navegación posible. Si sigues utilizando esta web sin cambiar tus ajustes de cookies o haces clic en "Aceptar" estarás dando tu consentimiento a esto.

Cerrar