De la necessitat del surrealisme

De la necessitat del surrealisme

“Canviar la vida”, deia Arthur Rimbaud, poeta francès del segle XIX. El surrealisme, influït per ell, constitueix un corrent artístic que transcendeix l’àmbit de l’art per a imbricar-se en diferents manifestacions humanes i permetre, així, que l’home s’alliberi dels lligams d’allò racional i d’allò convencional. La revolució surrealista liderada per André Breton a partir dels anys 20 del segle XX troba en el somni i la seva expressió automàtica la forma més eficaç d’alliberar l’home. Per fer-ho recorren a la fantasia i a l’humor, creant una realitat externa capaç de traduir les emocions més profundes de l’ésser. Les tècniques que utilitza el moviment per a plasmar les seves idees constitueixen una veritable fita en la història de l’art, per la seva diversitat i innovació. Entre d’altres, l’obra gràfica s’erigeix en un mètode d’expressió idoni per la llibertat i espontaneïtat que dóna a l’artista.

 

Aquest art centrat en la subjectivitat adquireix forces renovades en el panorama artístic actual coexistint amb altres propostes més properes a l’art objectiu. La constant confrontació entre el color i la línia o el classicisme i el barroc, que suggeria Eugeni d’Ors, es manifesta en les propostes surrealistes contemporànies de forma absolutament radical. Daniel Zerbst i Arcangel Soul creen llenguatges centrats en la positivitat i el compromís vital, amb un art oníric, fantàstic i hiperbòlic carregat d’humor que enfonsa les seves arrels en el barroc. Surrealistes ho són també en la tècnica, el collage, inventada per Max Ernst juntament amb unes altres que han estat fagocitades per molt diferents moviments artístics, així com per la publicitat i el cinema. I és el cinema, aquest somiar amb els ulls oberts, una forma d’expressió crucial en Daniel Zerbst, que ens remet a les diferents concepcions que al llarg de la història s’han associat al somni. Des de Natchflug i el somni premonitori de la llegenda sumèria de Gilgamesh a Opal, una poesia involuntària, com deien els romàntics alemanys, centrada en la metamorfosi de l’univers visual contemporani, també anomenat iconosfera.

 

Aquesta al·lucinació conscient, com la va descriure Jean Goudal el 1925, troba en Luis Buñuel la seva màxima expressió. Un chien andalou i L’age d’or cons tueixen un autèntic decàleg del surrealisme. En la primera, Luis Buñuel ens acosta al desig sexual i la seva frustració utilitzant metàfores inversemblants, i la segona constitueix una arenga antiburgesa i antireligiosa que li va valer, fins i tot, la prohibició de la seva projecció a França fins al 1960.

 

També els somnis es pinten. Salvador Dalí i René Magritte pintaven a mà fotografies dels somnis mitjançant una tècnica molt depurada, propera als pintors flamencs. Aquest realisme dóna vida a una realitat que no és tal, qüestionant l’observador i el seu món. En Duex pommes visiteuses XI, René Magritte estableix un joc entre el somni i l’objecte fins a confondre’ls, i dóna vida als objectes assignant-los un significat en la naturalesa i magnificant els contrastos. En certa manera, la permanent juxtaposició i contradicció que ressalten les seves imatges ens remet al que fa avui Photoshop. No utilitza per fer-ho els recursos de l’activitat paranoica-crítica que desenvolupa Salvador Dalí, un mètode pel qual un veu la mesura del que un vol veure. Aquesta metamorfosi de la realitat és la que revolucionarà el surrealisme i durà Salvador Dalí a proclamar “en realitat no sóc més que un autòmata que registra sense jutjar-lo, i com més exacte millor, el dictat del meu subconscient, els meus somnis, les imatges i visions hipnagògiques, i totes les manifestacions concretes i irracionals, el món obscur i sensacional descobert per Freud….”. Aquestes fronteres entre el món interior i exterior també són eliminades mitjançant l’humor, que permet que Salvador Dalí trenqui tòpics i convencions, i mitjançant l’eliminació de l’espai temps, que li permet mirar a l’infinit i convertir els objectes en somnis i els somnis en objectes. Les seves aportacions a la societat contemporània són evidents. La metamorfització de la imatge o l’objecte s’ha erigit en un recurs habitual en la nostra societat actual, no només en la creació artística, sinó en les maneres de ser i estar del ciutadà. Les intervencions públiques com el happening van ser iniciades per ell i seguides per Andy Warhol, igual que el màrqueting, del qual va ser un precursor i que ha portat molts artistes contemporanis a prioritzar-lo per sobre de la seva obra.

 

13.12.2013



Utilizamos cookies propias y de terceros para mejorar nuestros servicios. Si continuas utilizando este sitio aceptas su uso. más información

Los ajustes de cookies de esta web están configurados para "permitir cookies" y así ofrecerte la mejor experiencia de navegación posible. Si sigues utilizando esta web sin cambiar tus ajustes de cookies o haces clic en "Aceptar" estarás dando tu consentimiento a esto.

Cerrar