16 Sep Matías Quetglas – La pintura desnuda
Sant Pere d’Alcàntara va pertànyer a l’ordre dels franciscans descalços, i es diu que el 1555 va anar fins a Roma descalç seguint el vot de pobresa que havia abraçat. Aquest és el sant que dóna nom al carrer de Ciutadella on es troba la casa d’en Matías Quetglas, el pintor dels homes i dones nus de cap a peus, essencials i embadalits. Deia Jackson Pollock que tot bon pintor pinta el que és. Matías Quetglas, alt, corpulent, serè, encuriosit, irònic i sortosament encara infant, viu en cada una de les seves figures. Juana Mordó, la galerista que va apostar per ell quan encara no havia acabat els estudis de Belles Arts, repetia una i altre vegada: “un artista és un 50% la seva obra i un 50% ell mateix”. És aquesta coherència la que fa que avui puguem parlar de la pintura quetglesiana, un corpus estilístic, un univers pictòric, que avui, cinquanta un anys després de la seva primera exposició pública al Casino Nou de Ciutadella, celebrem amb una nova exposició retrospectiva: La pintura nua, amb obra des del 2006 fins el 2016.
********
L’any 1965 el Casino Nou de Ciutadella donava a conèixer per primera vegada l’obra d’un jove ciutadellenc que ja havia descobert la seva vocació: viure per pintar/pintar per viure. Es varen exposar diviut olis de temàtica surrealista amb pinzellades expressionistes que li van proporcionar bones critiques alhora que van propiciar la obtenció de la primera medalla de dibuix del “IV Salón de Primavera” de l’Ateneu de Maó amb l’oli Dos veleros. Prest però en Matias va marxar cap a Madrid on va fer el servei militar com a voluntari amb la clara determinació d’ingressar a l’escola de Belles Arts un cop acabada la mili. Matias Quetglas, a diferència dels seus homes i dones encabits en l’espai pictòric fins els límits de la tela sense sentir claustrofòbia, no s’hi va trobar dins l’illa de Menorca: els seus cabells rebulls i les seves mans i peus sobrepassaven el perímetre de l’illa i suraven en les aigües menorquines. Enduent-se Menorca dins el cor i la mediterrània en la pell va instal·lar-se a Madrid, on encara avui pinta amb ànima menorquina.
La seva exitosa carrera, iniciada al voltant de l’escola realista de Madrid a partir de la seva relació amb Antonio López, professor de l’assignatura de preparatori de color a Belles Arts, ha estat present en diverses exposicions a Menorca. Si bé l’illa no ha estat una entusiasta del seu treball, més aficionada al impressionisme i el paisajisme, la galeria Retxa, amb exposicions el 1980, 1992, 2000 i 2001 ha permès seguir la seva evolució i mantenir els lligams amb l’illa. Han estat però les tres exposicions retrospectives organitzades per el Consell Insular de Menorca i l’Ajuntament de Ciutadella el 1985, i el 1995 i 2005 amb la col·laboració també de l’Obra Social i Cultural de Sa Nostra les tres grans ocasions de seguir la trajectòria d’aquest menorquí internacional.
L’exposició “Matias Quetglas” de 1985 contenia l’obra dels deu anys anteriors i els seus inicis amb la galeria Juana Mordó. Matias Quetglas participava d’una pintura realista, centrada en la representació de l’aparença de l’objecte mitjançant una tècnica rigorosa que li permetia utilitzar l’oli, l’acrílic, l’aquarel·la i carbó indistintament. Aquest realisme, adscrit a l’anomenat hiperrealisme, posava l’èmfasi en el banal i moridor de la realitat, d’aquí l’inquietant de les seves colflors i fruites. Pintava a partir del model, utilitzant en ocasions la fotografia, però ja s’insinuava una llibertat, una irreverència, com després destacaria Pau Faner, que el duia a no acabar l’obra del tot, a deixar entreveure el procés de creació. L’ús del contraxapat es començava a estendre. La seva fermesa li permetia carregar de pintura el suport sense el perill d’esquerdar-lo o deteriorar-se amb el temps. La ja incipient aversió a la lluïssor el porta a estendre la pintura a l’oli sobre papers per a que absorbeixi part de l’oli, ja sigui de llinosa, nou o cascall, i així la brillantor. Utilitza també la pintura al tremp cercant la lluminositat i sobrietat que a partir dels anys vuitanta i especialment en aquesta mostra ens remet als models romans de Pompeia, on mitjançant una abreviació del procediment, l’ús de pocs colors i abillaments i claredat conceptual, la figura esdevé un volum susceptible d’experimentar els efectes de la llum (Adan i Eva, 2014).
Deu anys més tard, el 1995, té lloc la segona retrospectiva de Matias Quetglas a Menorca, en aquesta ocasió organitzada també per l’Obra Social i Cultural de Sa Nostra. L’exposició comença amb una obra clau en la trajectòria de l’autor: Conversa amorosa (1985). A partir d’ella naixeran una sèrie d’obres en les que Matias aprofundirà en l’estudi de la llum, el volum i l’espai i el duran a prescindir del model sent les primeres Conversacions al taller, 1986 i Pintor de naufragis, 1986. La imaginació i el pintar de memòria posaran en primer plà els continguts emocionals i la càrrega simbòlica del tema, tan evidents en l’obra recent de l’artista. Diversos viatges a Itàlia en aquella dècada li permetran conèixer més a fons les figures etrusques i gregues, el Quatroccento i els noucentistes italians dels anys 20, en especial Achille Funi (Ferrara, 1890 – Appiano Gentile, 1972), amb qui trobem aspectes comuns. També amb la pintura metafísica de Giorgio de Chirico (Grecia, 1888 – Roma, 1978). El nu, femení, esdevé una constant i es contraposa a l’home vestit que sovint exerceix de pintor. Maria Antonia, la seva dona, musa i model deixarà pas progressivament a la Maria Antonia que Matias Quetglas té en la memòria, allà on els afectes i les emocions dibuixen la nostra realitat.
L’any 2005 va tenir lloc la tercera retrospectiva. En ella es feia patent l’assoliment d’un caràcter i una personalitat única en la seva pintura, una visió personal del món transmesa amb coratge però també amb serenor i naturalitat. Són anys en els que Matias ja no està interessat en narrar històries sinó tan sols en suggerir, convidant l’espectador a imaginar i a construir nous mons. El contornejat parcial de les figures i l’evidenciar el procediment s’han convertit ja en un recurs important per als propòsits de l’artista. La pintura d’aquests anys és una pintura alegre, plena de colors i arabescs, un culte al mediterrani. Les mans i peus dels seus homes i dones han adquirit proporcions gegantines, pròpies de éssers irreals, sobrenaturals. Aquesta artificiositat i el contorsionisme de les figures fa palès un manierisme que juntament amb l’anterior ens dóna les claus de la pintura quetglesiana.
En aquell any 2005 Matias Quetglas va començar a pintar Dona fumant en pipa i colom (2005 – 2016). Once anys és el temps que l’artista li ha dedicat. Si bé es tracta d’una excepció el fet il·lustra una de les característiques del pintor: la reflexió. Matias és un pintor reflexiu que el porta a contemplar l’obra hores i hores abans de posar un color, fer un ombrejat, matisar una llum, etc. La composició, la disposició de les figures en l’espai pictòric, ja és de per si un procés lent i reflexiu doncs el pintor té la profunda convicció que un quadre ha de ser d’una manera i no altre. És per això que mai abandona un quadre fins trobar el batec que li dóna vida, encara que passin onze anys.
************
La pintura nua celebra els últims deu anys de la producció d’en Matias Quetglas, el pintor més destacat en la història contemporània de Menorca. En els seus setanta anys el pintor ens regala la culminació d’una trajectòria en la que, com el sant que dóna nom al seu carrer de Ciutadella, amb els peus nuus i despullats de tot artifici, ha arribat a l’essencialitat, a sentir la terra per, des de ella, elevar l’esperit desvetllant misteris i símbols.
L’exposició s’estructura en ordre cronològic. Dos però són els temes dominants: mitologia i figura humana. Els dos conformen els pilars sobre els que Matias Quetglas ha aixecat el seu món plàstic. Entre els anys 2006 i 2009 les obres exposades ens traslladen a temps ancestrals poblats per faunes, bèsties i centaures. El mite ja el trobem en obres anteriors, en especial a finals dels anys 80 i principis dels noranta en quadres com Centaure, dona i fillet al galop (1993) o la sèrie El toro tràgic (1994). El mite posa de relleu el caràcter sobrenatural dels seus personatges, homes i dones que transcendeixen els límits per acostar-se als Deus. Com bé deia Carl Gustav Jung (Kesswil, 1875 – Küsnacht, 1961) la mitologia forma part de certes expressions culturals i conforma l’inconscient col·lectiu esdevenint part de nosaltres. De fet dóna significat i valor a l’existència. La idea de succés extraordinari continguda en la mitologia tambYork, lavia, 1874 – Nova com ens recorda Cassirer.resions s del noranta (Centaure, dons i fillet al galop, 1993)aixecat uni (Feé té una traducció en el sentit transcendent del quotidià i l’autor hi ha prestat especial atenció, i l’art està íntimament lligat amb el mite, com ens recordava el filòsof Enrst Cassirer (Breslavia, 1874 – Nova York, 1945). Les dones, raptades o entregades al desig sexual amb homes-bèsties, constitueixen escenes riques plàsticament i plenes de simbolisme. A Amor fer (2006) la filla del mercader s’enamora de la bèstia que resulta ser un príncep maleït per una bruixa. A Faune i dona amb gos (2006) un faune lasciu i voluptuós, que alhora també és l’esperit bo entre els pastors, sedueix a una nimfa amb preteses habilitats artístiques.
*****
L’any 2008 i 2009 l’Ajuntament de Ciutadella va encarregar a Matias Quetglas un projecte per a les carotes de les festes de Sant Joan. Si bé no les va arribar a realitzar el tema el va seduir enormement duent-lo a crear sis obres claus en el recorregut. S’homo d’es bé (2008) i La fabiolera (2009) donen pas a quatre quadres habitats per centaures i centàurides. Les sis obres, de gran dinamisme, estan pintades amb una paleta monocrom a base de blancs i negres amb el color blau en ocasions per donar profunditat a l’escena i el vermell per vestir el cavall amb els abillaments santjoaners. Mitjançant un ús contingut dels grisos crea una llum neutra que llisca sobre el quadre suaument obrint un nou territori en el que Matias Quetglas s’ha trobat còmode des de llavors: la recerca d’una llum metafísica, abstracta, que no depengui del color.
La presència del cavall i el seu simbolisme en la festa de Sant Joan condueix de nou a Matias Quetglas al mite com l’espai comú de l’esperit de l’home. El centaure, criatura amb cap, braços i tors humà i cos i potes de cavall, com a símbol de l’evolució de l’estat animal a l’estat humà. Sant Joan, la festa més sentida en l’imaginari d’aquest ciutadellenc, amb el seu toc de fabiol a mode de melodia ritual i iniciàtica mentre mite i realitat es fusionen en la paleta del pintor, celebració que recull el vídeo que acompanya les obres.
******
A partir de l’any 2010 la dona assoleix el protagonisme absolut en l’obra de Matias Quetglas. La dona pintada no és tan sols l’evocació d’un model, també és pintora, poetessa o filòsofa. El seu caràcter és intemporal i essencial, entre el real i l’irreal. La dona, així com també l’home, han esdevingut amb la seva nuesa pura humanitat. La pintura nua de Matias Quetglas està carregada avui d’un humanisme que transita lliurement entre el cult i el popular mitjançant una pintura amb menys moviment, més tranquil·la i intimista que en etapes anteriors.
En la seva obra recent habiten l’espai pictòric fins el límit, accentuant la seva corporeïtat i volumetria. S’hi troben còmodes però, en cap cas senten claustrofòbia. Les figures, embadalides en les seves accions, semblen transcendir el temps i l’espai.
Per aconseguir aquesta presència quasi matèrica de la figura humana l’autor prescindeix del paisatge de fons i ressalta el contorn de les formes creant un espai bidimensional on les figures contrasten amb el fons monocrom i desapareixen les ombres i la profunditat. Aquesta tendència al subjectivisme ens remet als inicis de la modernitat i en especial al Perro semihundido de Francisco de Goya (Fuendetodos, 1746 – Burdeos, 1828). La línia, amb la seva imprompta gestual, esdevé un recurs essencial en el llenguatge quetglesià. Mitjançant el carbonet, dúctil i versàtil, l’artista dibuixa, contorneja i crea volums. Li permet treballar ràpid per expressar passió, vitalitat o matisar el negre amb mitjos tons per incitar a la reflexió, l’assossegament. Així el traç del carbonet apareix i desapareix fent patent el procediment i estimulant la mirada. Els vídeos que al llarg de l’exposició il·lustren el procés de creació d’algunes de les obres posen de manifest l’interès de Matias Quetglas per el procediment en la última dècada. Una dècada en la que la pinzellada s’ha tornat més evolvent, més acurada, però sempre visible per tal que l’espectador pugui copsar com l’artista ha anat resolent les diferents zones de l’obra i estimular així la seva contemplació. També el color intervé en aquesta nuesa i essencialització que practica Matias Quetglas en la seva pintura avui. Els colors purs de la dècada anterior que donaven lloc a una pintura desin volta i alegre han donat pas a una gamma de tons més neutres amb els que l’autor cerca volum i densitat en els cossos. El color ha adquirit una qualitat més mineral i s’acosta encara més als mural pompeians, lluminosos i petris. La llum acaricia els cossos creant una atmosfera més metafísica que no pas física.
**
El silenci de la tarda és un quadre de grans dimensions i ple de simbolisme. En un contrallum a última hora del dia un pintor amb dona, fills i un gos contemplen un paisatge silenciós il·luminat per un sol minvant. No es la primera vegada que l’autor explora aquesta idea. Ja l’any 1995 en el marc de l’exposició retrospectiva presentada a la Sala del “El Roser” de Ciutadella es va poder veure Contrallum (1995), una obra en la que un brau acompanya a dues figures. Malgrat la dificultat que presenta pintar un contrallum, on els colors locals desapareixen i perden naturalitat, l’autor aconsegueix transmetre una atmosfera plena de misticisme. Acrílic i carbonet comparteixen un mateix status i serveixen a un mateix propòsit: remarcar la fugacitat de l’instant i la seva transitorietat al temps que l’actitud contemplativa i estàtica dels personatges ens senyala un temps detingut. Amb un possible rerefons autobiogràfic l’autor s’acompanya d’una dona amb trena (la trena de na Maria Antonia!) i els seus fills o néts. El paisatge ens trasllada a la meseta castellana, allà on l’artista es retira en soledat per reflexionar i pintar envoltat de camp, ocells i silenci.
**
La pietà, quadre concebut expositivament per a ser contemplat en un estat de recolliment, va ser un encàrrec realitzat per l’Ajuntament de Palma de Mallorca en motiu de la XII Setmana de Música Religiosa el 2011. La mare de Deu sostenint el cos mort de Crist, el seu fill, és en la iconografia cristiana la imatge més corprenedora del dolor humà. Dolor que transcendeix el seu origen bíblic i esdevé una icona de l’expressió més dramàtica del destí humà, la mort. Matias Quetglas, utilitzant l’interés per la narració de dècades anteriors, escenifica aquest episodi mantenint la disposició clàssica de Sant Joan i Maria Magdalena als costats. Hi afegeix una dona que guareix les ferides amb ungüents i un nen que en tocar la corona d’espines desdramatitza l’escena i tanca la composició ajudant a focalitzar l’atenció en la Verge Maria i el seu fill Jesucrit. Compositivament complexe però estable Matias Quetglas crea una obra colpidora on el dramatisme ha donat pas a la compassió.
**
En aquesta cuarta exposició retrospectiva ens retrobem amb un Matias Quetglas en el que ética i estètica semblen haver confluït en una pintura nua, despullada de l’anecdòtic i el banal, reflexiva i contemplativa, on l’anhel rau en explicar de forma sencilla el complexe. La dona, escultòrica, monumental i mediterrània, esdevé la màxima expressió d’aquest humanisme que la pintura quetglesiana reivindica.
Carles Jiménez
Alaior, setembre 2016